El Paradís



Cau una pluja intensa, busco aixopluc a la porta de l’hostal. L’aigua fa una fressa constant. Un perfum verd ho inunda tot. Les obsessions quotidianes es dilueixen en la bellesa pausada de l’escenari. La Llémena rugeix sota els meus peus, els canyissars s’esquerden, el so sec de la trencadissa omple el meu cervell. 

M’arriben les converses de l’interior de la fonda, la gent parla i discuteix alegrament. Miro el xiprer a peu de carretera, davant. Altiu, desafiant, sembla voler recordar el camí inevitable, o pot ser, només vol trencar el cel. Recordo que tinc el got de vi a taula. Obro la porta i trobo la mirada de la Sra. Lita, el seu rostre dibuixa un somriure ple de tendresa.