El vermut, un viatge d'Hostafrancs al Llémena


A casa sempre ha existit la sana tradició del “vermut”. L’aperitiu,és un hàbit ben mediterrani i té la funció bàsica de socialitzar i obrir l’estómac. EL ritual és ben senzill, consisteix en picar el que vingui de gust una estona abans de l’àpat.  Generalment, en dies de festa i caps de setmana.
A Hostafrancs, el meu barri,  des de ben petit em feien anar a buscar patates fregides i cornes (cortezas) a la xurreria del barri. Després en dirigíem cap al bar, El Cu – Cut o Els Pinets, o a casa dels avis. Allà podíem  prendre unes ametlles salades, unes anxoves o unes olives farcides, tot plegat acompanyat d’una canya,  un vermut de la casa o un Bitter. Un element del tot imprescindible era el diari, que sempre acabava tacat d’oli, i que era fullejat fugaçment per tot la família.
Passat els anys, hem acabat a Girona: foraster etern, quin remei!. En aquesta terra he buscat un espai per mantenir viva la tradició familiar. Sortosament, els llocs més atractius, autèntics i humanament propicis pel vermut, es troben lluny del nucli urbà de Girona. On? Doncs, on jo ho he trobat gairebé tot, a la Vall de Llémena.
A Can Ribas de Sant Gregori, feu el vermut, i si hi ha ocasió demaneu l’entrepà de pa de coca amb pernil. Si voleu voltar una mica més, a Canet d’Adri hi ha La Sala. Allà demaneu musclos i croquetes, us sorprendrà.  Amaniu aquest  picar distret amb una visita a Fontsabeu; allà feu un quintet i descanseu el cervell, badeu una estona i l’esperit us ho agrairà: sou feliços.

Can Tura, Sant Aniol de Finestres

Sant Aniol posa fi a la Vall del Llémena. Allà es troba Can Tura. Un casa mítica, entre d’altres coses, per l’estada que va fer en Josep Pla i que es recull en la seva obra completa, volum 27 “ Un petit món del Pirineu”.

Entrem al restaurant, avisats per un crit de l’amo. La casa deserta, ningú no ens atén, seiem intuïtivament a la taula més enretirada. A les parets del local no hi ha cap res més, tot és farcit de records i pintures. És un espai únic.
Seiem a un racó,  un fil de llum il·lumina una taula parada amb una amanida, embotits i pa.  

A mida que anem acabant els entrants, van apareixent més plats: cargols a la llauna, cassoletes de conill, vedella i peus de porc, arròs amb bolets, llagostins a la brasa, i les postres. Cava, vi i ratafia que ens fan caure en un somni alcohòlic.
Sort que anàvem avisats. Vam anar tres i podíem haver menjat cinc sense quedar-nos amb gana. És un excés proteic, una menjada d’epoques antigues.

De tot l’atipament, cal destacar l’arròs. Boníssim, de color fosc, probablement de pols de trompetes. Fenomenal!