Elogi de Portbou

Un vent indolent llisca entre els plàtans nus que criden en silenci. Passegen uns jubilats francesos que conversen alegrament, tenen tot el temps del món. A la rambleta de Portbou,  a tocar de la mar, aquesta tardor no acaba de convèncer.  Les portes d’un bar musical tancat des de fa anys es colpegen, per la força del vent, i deixen entreveure la barra de fusta banyada en un vernís etern.
Abatiment sí, però també esperança.

L'escenari


 
El cafè brama amb certa impaciència. El paisatge comença a despertar-se. A ponent, les formes familiars que configuren l’escenari quotidià apareixen pausadament: el Far a la llunyania amb el seu perfil elegant, les Guilleries tenen un posat colpidor, malgrat el seu arrodoniment amable i, Sant Roc i Sant Grau, en primer pla, discrets i callats, es desfan del to blavós que evoca una certa mandra.

 El ritme frenètic s’imposa i amb el temps de prendre’s un cafè, la llum ha desfet el tons freds d’una pinzellada i ens ha deixat l’escenari a punt per viure.

 Qui deu donar corda a aquesta sincronia tan perfecte?

Moment



Sota l’emparrat, a cobert del sol del migdia,  el temps i l’espai esdevenen paràmetres buits. La calor condensa l’existència, cada cop més lletosa, neix el moment.

El pensament s’enlaira propulsat per l’emoció, ara que sento el so rítmic de la picada i  flairo els aromes vius del sofregit. Escolto soroll de plats i l’aigua de l’aixeta que  s’escola per l’aigüera amb  nervi. El cel té l’aparença estàtica del blau desafiant. Els mosquits s’entretenen amb la meva paciència, cada cop més minsa. Dormitejo, escoltant les veus llunyanes de dins l’hostal,  abans de fer l’últim glop del quinto.

Estiu



El meu pare m’advertirà – repetidament: disfruta hijo, no te preocupes por nada. No ho entendré però ho intentaré. A les tardes lluminoses de l’estiu, tallaré troncs fins que els músculs em coguin d’un dolor blanc i  marejant. Colpejaré amb tanta força , que la destral seré jo i ella serà la vida condensada en aquell sol cop i per sempre. En aquell instant, on la densitat de l’estiu es tangible i cau per la pell, seré l’estiu en les gotes de suor regalimant amb  una certa mandra. El meu avi farà un crit: Joan, deja de hacer ruido! – amb la tranquil·litat del militar retirat.  Seré conscient, en aquell instant, del perfum de les tomaqueres i l’aroma sec, i encara viu, dels centenars de troncs d’alzina apilats. Tancaré els ulls i escoltaré el cantar secret de la fusta que va morint: cric cric, cric cric . No entendré res. El meu pare es llevarà i s’aproparà, deixarà caure la ma sobre la meva espatlla – gairebé amb tota la tendresa del món que pot contenir un gest. Obriré els ulls.
-Hijo, cuando cortes con el hacha has de abrir las piernas. Así, si se te escapa, no te da. Lo ves?, mira.  Si lo haces así, si se te escapa y te da,  te puedes hacer daño. Ten cuidado y no hagas mucho ruido que el yayo duerme.

Em farà un petó al cap i una lleugera carícia que em deixarà un floc de cabell aixecat.

Ho entendré passats uns anys.

Naufragis, Bonmatí.



Bonmatí  és molt més que un poble de pas. Només cal fer-hi un vol un parell de vesprades per comprovar que és un terreny minat de passavolants, molts en ple naufragi, atrets no sé com.
El nucli del poble està format per unes naus rectangulars, vestigis del passat industrial . Aquesta estructura imprimeix un caràcter decadent i enigmàtic a la vila. Can Jans es troba al bell mig d’aquest conjunt arquitectònic, i, com dèiem, és un niu de vida.

A Can Jans, veuré una imatge que em pertorbarà fins l’esgotament: un home, en una batalla immensa, s’aferra amb les dues mans a un got de Whisky, amb el cap cot – com el mariner que s’aferra al timó en plena tempesta. Naufragis. Una nena d’ulls verds, vius com el Ter, juga, crida i salta.
A Bonmatí, matarem un altre diumenge, amb la – única -  convicció de que tornarem a la llera del Ter a ser part dels seus derelictes, no en tenim cap dubte.

Cadaqués


Vaig anar a Cadaqués per qüestions de feina. Feia un dia boirós i no vaig veure el poble fins ben bé estar-hi a sobre. Certament, és un paisatge colpidor.
Un cop vaig ser-hi, després de preguntar a uns vilatans on podia fer la tassa, vaig dirigir-me al Casino.

A peu de mar es troba aquest local, d’arquitectura modernista, amb finestrals amples que ofereixen una visió privilegiada del mar. Assegut al Casino, fent el cafè i fullejant el diari amb mandra. Davant meu, un vell amb el rostre travessat per unes arrugues profundes, poc cabell i amb unes ulleres petites que es despenjaven del nas amb certa gràcia. Llegia relaxat i assaborint un trifàsic.

De sobte, s’apropa un ximple . S’acota darrera del vell i després de fer mitja rialla li pica la orella. El vell es gira violentament – cau la cadira – i amb un moviment endimoniat el tira a terra. Aixeca el puny amb intenció de clavar-li una bona hòstia, però es frena amb el puny dret. En aquell segon em venen al cap les paraules de Josep Pla sobre Cadaqués: “Perquè la gent de Cadaqués – em pregunto – ha volgut romandre enmig d’aquest cataclisme mineral, tenint a quatre passes els plans de l’Empordà, el viver de peix del golf de Roses, les terres fèrtils de Castelló, l’Armentera i Sant Pere?”, “…la voluntat de viure a Cadaqués…la tenacitat humana per viure en un medi hostil…”. També penso en els pescadors del mediterrani, en les places carboneres de la Llémena, en les trinxeres dels nostres avis, en la tenacitat, la penúria…
Sense deixar de mirar-lo abaixa el puny lentament. El ximple marxa atemorit, sap que ha estat un advertiment. La parròquia no s’ha immutat al llarg de tota l’escena. Tinc la sensació que he estat l’únic trasbalsat.

El vell torna al seu lloc, les ulleres tornen a despenjar-se li del  nas, aixeca el cap i ens creuem la mirada. En els seus ulls puc llegir clarament: Ja n’hi ha prou!

El Paradís



Cau una pluja intensa, busco aixopluc a la porta de l’hostal. L’aigua fa una fressa constant. Un perfum verd ho inunda tot. Les obsessions quotidianes es dilueixen en la bellesa pausada de l’escenari. La Llémena rugeix sota els meus peus, els canyissars s’esquerden, el so sec de la trencadissa omple el meu cervell. 

M’arriben les converses de l’interior de la fonda, la gent parla i discuteix alegrament. Miro el xiprer a peu de carretera, davant. Altiu, desafiant, sembla voler recordar el camí inevitable, o pot ser, només vol trencar el cel. Recordo que tinc el got de vi a taula. Obro la porta i trobo la mirada de la Sra. Lita, el seu rostre dibuixa un somriure ple de tendresa.

El vermut, un viatge d'Hostafrancs al Llémena


A casa sempre ha existit la sana tradició del “vermut”. L’aperitiu,és un hàbit ben mediterrani i té la funció bàsica de socialitzar i obrir l’estómac. EL ritual és ben senzill, consisteix en picar el que vingui de gust una estona abans de l’àpat.  Generalment, en dies de festa i caps de setmana.
A Hostafrancs, el meu barri,  des de ben petit em feien anar a buscar patates fregides i cornes (cortezas) a la xurreria del barri. Després en dirigíem cap al bar, El Cu – Cut o Els Pinets, o a casa dels avis. Allà podíem  prendre unes ametlles salades, unes anxoves o unes olives farcides, tot plegat acompanyat d’una canya,  un vermut de la casa o un Bitter. Un element del tot imprescindible era el diari, que sempre acabava tacat d’oli, i que era fullejat fugaçment per tot la família.
Passat els anys, hem acabat a Girona: foraster etern, quin remei!. En aquesta terra he buscat un espai per mantenir viva la tradició familiar. Sortosament, els llocs més atractius, autèntics i humanament propicis pel vermut, es troben lluny del nucli urbà de Girona. On? Doncs, on jo ho he trobat gairebé tot, a la Vall de Llémena.
A Can Ribas de Sant Gregori, feu el vermut, i si hi ha ocasió demaneu l’entrepà de pa de coca amb pernil. Si voleu voltar una mica més, a Canet d’Adri hi ha La Sala. Allà demaneu musclos i croquetes, us sorprendrà.  Amaniu aquest  picar distret amb una visita a Fontsabeu; allà feu un quintet i descanseu el cervell, badeu una estona i l’esperit us ho agrairà: sou feliços.

Can Tura, Sant Aniol de Finestres

Sant Aniol posa fi a la Vall del Llémena. Allà es troba Can Tura. Un casa mítica, entre d’altres coses, per l’estada que va fer en Josep Pla i que es recull en la seva obra completa, volum 27 “ Un petit món del Pirineu”.

Entrem al restaurant, avisats per un crit de l’amo. La casa deserta, ningú no ens atén, seiem intuïtivament a la taula més enretirada. A les parets del local no hi ha cap res més, tot és farcit de records i pintures. És un espai únic.
Seiem a un racó,  un fil de llum il·lumina una taula parada amb una amanida, embotits i pa.  

A mida que anem acabant els entrants, van apareixent més plats: cargols a la llauna, cassoletes de conill, vedella i peus de porc, arròs amb bolets, llagostins a la brasa, i les postres. Cava, vi i ratafia que ens fan caure en un somni alcohòlic.
Sort que anàvem avisats. Vam anar tres i podíem haver menjat cinc sense quedar-nos amb gana. És un excés proteic, una menjada d’epoques antigues.

De tot l’atipament, cal destacar l’arròs. Boníssim, de color fosc, probablement de pols de trompetes. Fenomenal!

Can Met, Mieres.




Can Met, al poble de Mieres, ens havia estat recomanat per varies persones. Així doncs, el passat cap de setmana, immersos en l’onada de fred Siberià ens vàrem decidir a visitar-lo. El dia era gèlid, però clar i net com només ho són els dies d’hivern.

Travessem la Vall de Campmajor, una vall enigmàtica i desconeguda de la que us en parlarem properament.  Fem una parada a Sant Miquel de Campmajor, al cor de la Vall. Sant Miquel és un petit nucli de masies al voltant d’una església romànica. A Cal Ferrer fem la tassa i tasto un pastís de formatge amb poma. Ho he de reconèixer, aquest pastís no va deixar de cridar la meva  atenció des del primer instant que vaig trepitjar la casa. Boníssim.Després de matar el cuquet, fem camí.

Mieres està situat elegantment al vell mig del paisatge, coronat per un campanar desafiant.Can Met es troba, discretament, a peu de carretera, tot just a l’entrada del poble.

A Can Met hi ha un ritme intens,  la Fina és pur nervi i personalitat. Rebreu un tracte especial  i diferent, segur. Feu cas a les recomanacions de la casa, no us decepcionaran. Calamars a la romana, patates d’Olot  o cargols, per començar.  El xai és fantàstic, si us ve de gust. Per acabar podreu escollir entre dos o tres postres de la casa.
 
Per acabar el dia, tornem a Girona i ens dirigim a la Vall de Llémena. Parem a Font Sabeu per fer una copa. No hi ha lloc millor per  amansir el dia.

Can Perot, Granollers de Rocacorba


Quatre línies per explicar-vos que, un migdia de tardor vam recorre el Llémena fins a Granollers de Rocacorba.

L’Objectiu de la sortida era dinar a Can Perot, el conegut restaurant de la piscina. Bé, la piscina és una anècdota, perquè el més important és que s’hi menja molt i molt bé.

Al ser un dia entre setmana, força aviat, no hi erem masses, així que vam poder fer un àpat reposat fins a l’ensopiment final dels dolços.

A destacar els calamars a la Romana, lleugers i saborosos. Un conill rostit, bónissim, de segon. Quan vaig tastar aquell rostit, vaig recordar aquella màxima planiana que diu així: en un plat s’han d’assaborir tots els elements, han d’evitar-se els extrems. Certament, vam gaudir d’aquell rostit, on tots els ingredients tenien una presencia ben equilibrada.

Finalment  varem fer un brossat i un digestiu que difícilment podrem oblidar.

Passejada de Sant Martí de Llémena a La Barroca



Comencem l’any amb una excursió pel Llémena. Volem pujar a La Barroca, una església solitària, situada en un indret que sembla que no hi pugui ser.

Consultem el llibre “Serra de Finestres: Les Medes – La Barroca” de Llúis Willaert  i  Garcia, publicat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat ( Itinerari 6 ). En aquest itinerari es planteja una ruta circular de Sant Marti de Llémena, passant per la Barroca, el Pla de Terme i la Gorja de les Bruixes. Nosaltres només hem fet la primera part de l’itinerari, arribant a la Barroca.

Hem trobat les descripcions i els punts de referència proposats per l’autor   massa subjectius o  desapareguts. A tall d’exemple les restes d’un camió cremat que no hem sabut trobar.

L’inici de l’excursió té lloc a Sant Martí del Llémena, per un corriol selvàtic. De tant estret com és, en alguns trams hem de posar un peu ben bé davant de l’altra per avançar. Anem fent camí apartant herbes, esbarzers, troncs, rocs… Passem per un entorn ben curiós, ple de molsa per tot arreu i de pedres que semblem guardar històries enigmàtiques, estem a la Vall de la gorga de les Bruixes. Seguim pujant, per una mena de riu de pedres fins arribar a uns prats cimers . Enmig, l’església amb la senyera. Ferma, senzilla, més aviat quadrada, amb el cementiri al costat.  Parem per un mos, una mica de pa amb fuet i botifarra.

Per tornar, ens costa trobar el camí per on hem vingut, sort de les fites! Finalment trobem el corriol de baixada i cap a Sant Martí.
 
Aquesta és una excursió recomanable per aquells enamorats de camins àntics i poc transitats.