El meu pare m’advertirà – repetidament: disfruta hijo, no te preocupes por nada. No ho entendré però ho intentaré. A les tardes lluminoses de l’estiu, tallaré troncs fins que els músculs em coguin d’un dolor blanc i marejant. Colpejaré amb tanta força , que la destral seré jo i ella serà la vida condensada en aquell sol cop i per sempre. En aquell instant, on la densitat de l’estiu es tangible i cau per la pell, seré l’estiu en les gotes de suor regalimant amb una certa mandra. El meu avi farà un crit: Joan, deja de hacer ruido! – amb la tranquil·litat del militar retirat. Seré conscient, en aquell instant, del perfum de les tomaqueres i l’aroma sec, i encara viu, dels centenars de troncs d’alzina apilats. Tancaré els ulls i escoltaré el cantar secret de la fusta que va morint: cric cric, cric cric . No entendré res. El meu pare es llevarà i s’aproparà, deixarà caure la ma sobre la meva espatlla – gairebé amb tota la tendresa del món que pot contenir un gest. Obriré els ulls.
-Hijo, cuando cortes con el hacha has de abrir
las piernas. Así, si se te escapa, no te da. Lo ves?, mira. Si lo haces así, si se te escapa y te da, te puedes hacer daño. Ten cuidado y no hagas
mucho ruido que el yayo duerme.
Em farà un petó al cap i una lleugera carícia
que em deixarà un floc de cabell aixecat.
Ho entendré passats uns anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada