A casa tenim un problema: d’experts en cuina en
tenim dos, el pare i l’àvia. Us puc assegurar que quan es troben, i la
discussió va de menjar, el xoc de trens, el cataclisme universal és inevitable.
Tot pot
començar per un comentari sobre el sofregit, la qualitat de l’oli, la desalació del bacallà o el fricandó. Tant se val, un cop es creuen les mirades,
després de les argumentacions pertinents a banda i banda, el silenci és
omnipresent – la taula espera la disputa amb il·lusió!
Cal dir que aquestes discussions,
tradicionalment, són propiciades per la
resta de la família, especialment pel meu germà que és un pica-soques. Sovint fa
algun comentari, fent-se el suec, que reobrirà alguna ferida mal guarida. No
sap res...
En fí, sigui per l’escarola de la perruqueta, el préssec de vinya, la tapa plana, o el que calgui, tenim una sobretaula amb substància. I que duri!