Estiu



El meu pare m’advertirà – repetidament: disfruta hijo, no te preocupes por nada. No ho entendré però ho intentaré. A les tardes lluminoses de l’estiu, tallaré troncs fins que els músculs em coguin d’un dolor blanc i  marejant. Colpejaré amb tanta força , que la destral seré jo i ella serà la vida condensada en aquell sol cop i per sempre. En aquell instant, on la densitat de l’estiu es tangible i cau per la pell, seré l’estiu en les gotes de suor regalimant amb  una certa mandra. El meu avi farà un crit: Joan, deja de hacer ruido! – amb la tranquil·litat del militar retirat.  Seré conscient, en aquell instant, del perfum de les tomaqueres i l’aroma sec, i encara viu, dels centenars de troncs d’alzina apilats. Tancaré els ulls i escoltaré el cantar secret de la fusta que va morint: cric cric, cric cric . No entendré res. El meu pare es llevarà i s’aproparà, deixarà caure la ma sobre la meva espatlla – gairebé amb tota la tendresa del món que pot contenir un gest. Obriré els ulls.
-Hijo, cuando cortes con el hacha has de abrir las piernas. Así, si se te escapa, no te da. Lo ves?, mira.  Si lo haces así, si se te escapa y te da,  te puedes hacer daño. Ten cuidado y no hagas mucho ruido que el yayo duerme.

Em farà un petó al cap i una lleugera carícia que em deixarà un floc de cabell aixecat.

Ho entendré passats uns anys.

Naufragis, Bonmatí.



Bonmatí  és molt més que un poble de pas. Només cal fer-hi un vol un parell de vesprades per comprovar que és un terreny minat de passavolants, molts en ple naufragi, atrets no sé com.
El nucli del poble està format per unes naus rectangulars, vestigis del passat industrial . Aquesta estructura imprimeix un caràcter decadent i enigmàtic a la vila. Can Jans es troba al bell mig d’aquest conjunt arquitectònic, i, com dèiem, és un niu de vida.

A Can Jans, veuré una imatge que em pertorbarà fins l’esgotament: un home, en una batalla immensa, s’aferra amb les dues mans a un got de Whisky, amb el cap cot – com el mariner que s’aferra al timó en plena tempesta. Naufragis. Una nena d’ulls verds, vius com el Ter, juga, crida i salta.
A Bonmatí, matarem un altre diumenge, amb la – única -  convicció de que tornarem a la llera del Ter a ser part dels seus derelictes, no en tenim cap dubte.

Cadaqués


Vaig anar a Cadaqués per qüestions de feina. Feia un dia boirós i no vaig veure el poble fins ben bé estar-hi a sobre. Certament, és un paisatge colpidor.
Un cop vaig ser-hi, després de preguntar a uns vilatans on podia fer la tassa, vaig dirigir-me al Casino.

A peu de mar es troba aquest local, d’arquitectura modernista, amb finestrals amples que ofereixen una visió privilegiada del mar. Assegut al Casino, fent el cafè i fullejant el diari amb mandra. Davant meu, un vell amb el rostre travessat per unes arrugues profundes, poc cabell i amb unes ulleres petites que es despenjaven del nas amb certa gràcia. Llegia relaxat i assaborint un trifàsic.

De sobte, s’apropa un ximple . S’acota darrera del vell i després de fer mitja rialla li pica la orella. El vell es gira violentament – cau la cadira – i amb un moviment endimoniat el tira a terra. Aixeca el puny amb intenció de clavar-li una bona hòstia, però es frena amb el puny dret. En aquell segon em venen al cap les paraules de Josep Pla sobre Cadaqués: “Perquè la gent de Cadaqués – em pregunto – ha volgut romandre enmig d’aquest cataclisme mineral, tenint a quatre passes els plans de l’Empordà, el viver de peix del golf de Roses, les terres fèrtils de Castelló, l’Armentera i Sant Pere?”, “…la voluntat de viure a Cadaqués…la tenacitat humana per viure en un medi hostil…”. També penso en els pescadors del mediterrani, en les places carboneres de la Llémena, en les trinxeres dels nostres avis, en la tenacitat, la penúria…
Sense deixar de mirar-lo abaixa el puny lentament. El ximple marxa atemorit, sap que ha estat un advertiment. La parròquia no s’ha immutat al llarg de tota l’escena. Tinc la sensació que he estat l’únic trasbalsat.

El vell torna al seu lloc, les ulleres tornen a despenjar-se li del  nas, aixeca el cap i ens creuem la mirada. En els seus ulls puc llegir clarament: Ja n’hi ha prou!