Cadaqués

Vaig anar a Cadaqués per qüestions de feina. Feia un dia boirós i no vaig veure el poble fins ben bé estar-hi a sobre. Certament, és un paisatge colpidor.
Un cop vaig ser-hi, després de preguntar a uns vilatans on podia fer la tassa, vaig dirigir-me al Casino.

A peu de mar es troba aquest local, d’arquitectura modernista, amb finestrals amples que ofereixen una visió privilegiada del mar. Assegut al Casino, fent el cafè i fullejant el diari amb mandra. Davant meu, un vell amb el rostre travessat per unes arrugues profundes, poc cabell i amb unes ulleres petites que es despenjaven del nas amb certa gràcia. Llegia relaxat i assaborint un trifàsic.

De sobte, s’apropa un ximple . S’acota darrera del vell i després de fer mitja rialla li pica la orella. El vell es gira violentament – cau la cadira – i amb un moviment endimoniat el tira a terra. Aixeca el puny amb intenció de clavar-li una bona hòstia, però es frena amb el puny dret. En aquell segon em venen al cap les paraules de Josep Pla sobre Cadaqués: “Perquè la gent de Cadaqués – em pregunto – ha volgut romandre enmig d’aquest cataclisme mineral, tenint a quatre passes els plans de l’Empordà, el viver de peix del golf de Roses, les terres fèrtils de Castelló, l’Armentera i Sant Pere?”, “…la voluntat de viure a Cadaqués…la tenacitat humana per viure en un medi hostil…”. També penso en els pescadors del mediterrani, en les places carboneres de la Llémena, en les trinxeres dels nostres avis, en la tenacitat, la penúria…

Sense deixar de mirar-lo abaixa el puny lentament. El ximple marxa atemorit, sap que ha estat un advertiment. La parròquia no s’ha immutat al llarg de tota l’escena. Tinc la sensació que he estat l’únic trasbalsat.

El vell torna al seu lloc, les ulleres tornen a despenjar-se li del  nas, aixeca el cap i ens creuem la mirada. En els seus ulls puc llegir clarament: Ja n’hi ha prou!