Sota l’emparrat, a cobert del sol del migdia, el temps i l’espai esdevenen paràmetres buits.
La calor condensa l’existència, cada cop més lletosa, neix el moment.
El pensament s’enlaira propulsat per l’emoció,
ara que sento el so rítmic de la picada i flairo els aromes vius del sofregit. Escolto soroll de plats i l’aigua de l’aixeta
que s’escola per l’aigüera amb nervi. El cel té l’aparença estàtica del blau
desafiant. Els mosquits s’entretenen amb la meva paciència, cada cop més minsa.
Dormitejo, escoltant les veus llunyanes de dins l’hostal, abans de fer l’últim glop del quinto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada