Un vent indolent llisca entre els plàtans nus que criden en silenci. Passegen uns jubilats francesos que conversen alegrament, tenen tot el temps del món. A la rambleta de Portbou, a tocar de la mar, aquesta tardor no acaba de convèncer. Les portes d’un bar musical tancat des de fa anys es colpegen, per la força del vent, i deixen entreveure la barra de fusta banyada en un vernís etern.
Abatiment sí, però també esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada